Ens ha deixat en Joan Dalmau, en Juanito de l’Hostal

Ens ha deixat en Joan Dalmau, en Juanito de l’Hostal

El dimarts dia 18 va morir en Joan Dalmau, en Juanito.

“Aquesta peça fa un piló d’anys que no es pelava, oi Juanito?”  I en Juanito entreclucava els ulls, s’inclinava endavant tot posant-se la mà al front,  i responia amb una precisió sorprenent  “Es va pelar l’any 61, perquè va ser l’any abans que aclarís l’aulet de Can Ginestar per en Senyoris” , o “ l’any que vam matar aquell senglar tant gros”, o “aquell hivern tant fred”, o…

I en Juanito ens deixava compartir les seves vivències d’home immers plenament en la vida de Montnegre. D’home que com les fonts, els camins, els arbres o els sots formava part, ell també,  d’aquest Montnegre que estimem.

Va néixer el 1941 a Can Benet Vives d’Hortsavinyà, d’on li va quedar, com sòl passar a pagès, el sobrenom de Benet. Es va iniciar en el carboneig quan encara era un infant, i de molt jovenet es va traslladar a Sant Martí, a ca l’Auladell. Va  esdevenir un bosquerol experimentat:  Les campanyes d’alzina- per a llenya o carbó en el seu moment- el castanyer, les rieres, el suro… Any rera any en Juanito, ara amb una colla ara amb una altre, va anar resseguint totes les finques del Montnegre. També les va resseguir com a caçador, de ploma i de senglar, una afició que va conservar fins al final.

Amb els anys, Sant Martí de Montnegre es va anar buidant. La parròquia que ell havia conegut com a centre d’un veïnat ple de vida ja feia temps que només era un record. Però ell s’hi va quedar. Va esdevenir el centinella de Sant Martí, la presència segura i fiable.

Quan l’any 98 vam celebrar el milenari vam comentar “podríem fer servir les feixes de sota ca l’Auladell per a les sardanes”. La setmana següent les vam trobar estassades. Així era en Juanito, generós sense fer remor.

La seva moto (mai no havia tingut carnet) li assegurava l’autonomia indispensable. Ja malalt, encara baixava a mercat a Sant Celoni, fins que els metges li van prohibir. Una vegada i una altra els darrers anys l’anaven ingressant a l’hospital. Desseguida que podia tornava a Montnegre. Era la seva vida. Fins que ja no hi ha pogut tornar.

Per a nosaltres sempre hi seràs. Gràcies Juanito.

Xavier Alfaras

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.